12 de febrer de 2014

El Barça a cops perd (1)

No és cap secret que des de que el fill de puta d'en Rosell feu fora el mestre de mestres, heroi etern dels barcelonistes i enemic dels nostres pitjors enemics (Pep Guardiola), el Barça a cops perd. Tito, i en el seu defecte Roura, portaren al joc del Barça al nivell més baix de les últimes dècades. Martino, un altre dels escollits per la directive més deficient (mental) que ha tingut el Barça, sembla que va pel camí. En aquest mes del Barça hem de recordar-nos que, tot i els moments baixos, el Barça sempre acaba vencent.

Duant els propers 5 dies, a raó de 3 versos cada dia, publicaré un poema pels moments baixos de la temporada, perquè tot i que la majoria de vegades aconseguim vèncer tot i el fill de puta de l'àrbitre, hi ha cops que l'escòria antibarcelonista (interna i externa) té sort i venç.

Recordeu, amics, fins i tot el bé absolut està subjecte a l'atzar!

PD: En aquesta nova nova poesia radical les finalitzacions eran en erd i ert.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada